Ara que és temps de cacera, em donen un conill caçat al camp. Comparat amb els exemplars de ramaderia, són molt petits però més consistents de carn. En un sentit estricte, és difícil parlar de conills salvatges, perquè hi va hven un temps que les epidèmies els van atacar molt i, en realitat, la pràctica de la cacera es va poder mantenir per la criança en captivitat d’exemplars salvatges, que després serveixen regularment per repoblar els vedats.
Per cuinar-lo, vaig fixar-me en la recepta de conill de bosc estofat, de La cuina catalana de Jaume Fàbrega. Tradicionalment, el conill s’ha cuinat sobretot a la cassola. Per fer-lo, sofregeixo els trossos de conill, ja salats. Hi afegeixo ceba trinxada, un pessic de farina, alls sencers, llorer i pebre en gra. La recepta original és amb llard i clavells, però al meu entendre això només són referències que cadascú interpreta com millor puga. No solc cuinar més que amb oli d’oliva i no tinc clavell a l’armari. Tampoc no em convenç d’afegir-hi només timó, altrament dit farigola. Prefereixo usar les herbes provençals, d’una mescla d’aromes que en aquest moment em resulten més abellidores. Si tingués a ma un brot de timó, sí, però si s’ha de recórrer a l’apoteca industrial, les herbes provençals no tenen rival a l’hora d’aromatitzar el conill. De fet, en aquest plat s’hi poden afegir les herbes que vinguen més de gust.
Una vegada el sofregit ha enrossit, s’hi tira un bon got de vi i es deixa reduir a poc a poc amb la cassola tapada. Aquest ingredient té tantes variacions com l’acompanyament de la carn. El vi pot ser blanc, negre o ranci. També s’hi pot afegir aiguardent. Si s’hi afegeix vi negre, la carn n’absorbeix el color i té una semblança més guisada, però només és una impressió. El vi que tinc a mà és d’aquest, així que el resultat és remarcablement fosc.
Al darrer moment, se m’acut afegir-hi uns pessics de camagrocs que tinc secs, que hi afegiran un toc digume-ne més tardoral. Al cap de poc, quan ja comença a reduir-se provo la textura de la carn. En aquest punt, si encara no està prou feta, s’hi pot afegir una mica d’aigua perquè acabe de fer-se. També s’ha d’ajustar de sal si és el cas.
El resultat és un segon plat saborós i aromàtic. Mireu que no estiga excessivament eixut, ja que el suc que l’acompanya és incomparable de gust i sempre sembla escàs.
Pastis d'aniversari infantil "4-3-2-1-"
